La primera menció del topònim Llanars data, segons l’Onomasticon Cataloniae, de l’any 876; aleshores l’indret es coneixia com a Landaris. En documents dels anys 1027, 1218, 1247 i 1251, apareix la forma Landars, mentre que els anys 1265, 1309 i 1379 ja hi ha el mot Lanars. Segons el filòleg Joan Coromines, el nom de Llanars és el resultat de l’evolució de la forma landar, grup o conjunt de landes, extensió de terra plana on creixen solament plantes silvestres. Quant a l’àrea geogràfica que abarcava el topònim Llanars, el pare Villanueva, a començament del segle XIX, en parlar de la fundació del monestir de Camprodon al segle X, afirmava que aquest es construí en el Valle de Llanás; Villanueva era conscient que la vall de Llanars s’estenia per tota la clotada camprodonina. En consolidar-se el topònim Camprodon, la denominació originària de valle landarense quedà adscrita només al poble de Llanars.

Les primeres referències escrites indiquen que Llanars era un territori pertanyent, almenys des de 1027, a la jurisdicció del comte de Barcelona. Ramon Berenguer III, dit el Gran, el 17 de desembre de 1118, cedí al monestir de Santa Maria de Ripoll un alou situat a Llanars; amb posterioritat el comte, per mitjà de testament, llegà al cenobi ripollès aquest domini. Tot i el canvi, la propietat continuà essent reial, i n’exercia la jurisdicció el veguer de Camprodon. Un comentari a part mereix el veïnat d’Espinalba, que va estar sota el domini de les famílies Palera i Descatllar. Galceran Descatllar, el 7 de maig de 1250, va rebre del rei Jaume I el dret que estipulava que els homes d’Espinalba, que li pagaven tribut, estaven obligats en cas de guerra a prendre part en la defensa del castell del Catllar, situat al municipi de Vilallonga de Ter. El rei Jaume confirmà a Descatllar la propietat d’Espinalba com a feu reial el 17 de gener de 1258. L’any 1359 Llanars comptava, demogràficament, amb vint-i-vuit focs.

La població pertanyia a la vegueria de Camprodon, i òbviament estava subjecta a l’autoritat del veguer, que actuava amb plena potestat en el territori. També actuava en qüestions d’ordre públic i d’àmbit militar; el 10 d’octubre de 1674 ordenà la mobilització d’efectius humans als pobles que integraven la vegueria; Llanars hi aportà nou soldats. La inestabilitat política de la segona meitat del segle XVII, caracteritzada per les contínues entrades de les tropes franceses a Catalunya, també es féu evident a Llanars; el 1689, el duc de Noailles hi establí el seu quarter general, des d’on assetjà Camprodon. Ja en el segle XVIII, i més concretament el 1794, els francesos varen destruir i cremar habitatges, i la majoria de documents de l’arxiu parroquial. En els enfrontaments amb els atacants, esdevinguts el juliol, van morir com a mínim tres llanarencs pertanyents al cos del sometent.

El príncep Felip I, per un privilegi del 1547, concedí als llanarencs un reglament provisional per regular l’aprofitament dels terrenys comunals. També s’establí una concòrdia entre els usuaris d’aquells a fi d’evitar abusos en les pastures; posteriorment, un ban de 15 de maig de 1664 establia les clàusules que havien de complir els llanarencs amb dret a aprofitar les pastures.

Durant el regnat d’Isabel II, el ministre d’Hisenda, Pascual Madoz, va impulsar, l’any 1855, la desamortització dels béns de l’Estat, l’Església, els ordes religiosos, i els ajuntaments, a fi de vendre’ls i obtenir d’aquesta manera uns ingressos que ajudessin a millorar l’economia estatal. Aquesta mesura va suposar que Llanars perdés les forests comunals. El fet de no poder treure un rendiment de les pastures i els boscos, aspecte vital per a l’economia local, no va entusiasmar els llanarencs, que es van resistir a deixar uns terrenys que havien explotat durant anys. Llanars, per recuperar les seves forests, va recórrer a un intermediari; segons l’acord a què arribaren l’Ajuntament i Vicenç Cànovas el 15 de gener de 1865, aquest es comprometia a adquirir els camps comunals amb els diners que aportessin els llanarencs. Cànovas va comprar les finques de Feitús i Espinalba el juny i setembre de 1866. Actualment, l’Ajuntament de Llanars és l’únic propietari i gestor dels seus comunals, 1.589 hectàrees de boscos i pastures que s’estenen pels veïnats d’Espinalba i Feitús, cosa que representa la meitat de l’extensió territorial del municipi.

L’economia de Llanars se centrà, en el segle XVIII i primers anys del XIX, majoritàriament en l’explotació de boscos comunals i en la ramaderia. També es tractava la llana i el lli, activitats desenvolupades per paraires i teixidors; sabem que els anys 1764 i 1765 es van produir sis draps, un cordellat i dotze mantes. Les persones ocupades en aquests oficis eren quatre fabricants, sis homes, vuit dones i quatre nens. Les feines de paraire i teixidor, tan habituals als segles XVII-XVIII, van desaparèixer de Llanars a la primera meitat del segle XIX. No obstant això, els últims testimonis tèxtils es troben a mitjan d’aquest segle. A nivell econòmic, destaca, que en aquells segles es produí una pugna entre els pobles de Llanars i Camprodon per controlar el monopoli del comerç de la zona.

La població de Llanars, tal com va passar amb bona part de municipis catalans, es veié afectada per les guerres carlines del segle XIX. Durant la primera guerra (1833-1840) majoritàriament, Llanars estigué subjecte a les ordres de les autoritats liberals establertes a Camprodon. A la tercera contesa civil (1872-1876), els carlins van entrar a Llanars a mitjan 1873. Des d’aleshores fins a la fi de la guerra, Llanars va dependre de la comandància militar carlista establerta a Camprodon. Aquest organisme va imposar obligacions de caire fiscal, agrícola i sanitari. Per assegurar l’alimentació dels cavalls, muls o matxos emprats pels militars per desplaçar-se, o per les persones adscrites al servei de bagatges, es va crear a Llanars un dipòsit de gra i herba; el general Francesc Savalls manà que s’enllestís la construcció l’octubre de 1873. El transport sanitari, realitzat per mitjà del servei de bagatges o de traginers, tenia com a finalitat traslladar militars ferits fins a centres sanitaris; alguns llanarencs participaren activament en aquest servei.

L’entrada en el segle XX va comportar la modernització de la població, amb la millora o implantació de diversos serveis: l’enllumenat elèctric arribà el 1917; la Direcció General de Correus i Telègrafs de Madrid aprovà la creació d’una carteria el 1918; el cos de la Guàrdia Civil s’instal·là a la població el 1925; el 1926 es va construir un nou cementiri en substitució del que hi havia a tocar l’església parroquial, i es va instaurar, el 1935, el servei de la remunta, que feren servir els ramaders de la vall de Camprodon.

En l’àmbit de l’ensenyament també hi hagué canvis. El 1908, l’Ajuntament considerà la possibilitat de construir unes noves escoles en adonar-se que el local que feia aquestes funcions no reunia les condicions pedagògiques i de capacitat més òptimes; l’arquitecte Joan Roca i Pinet va realitzar els plànols de la nova escola. Les obres es materialitzaren entre el 1911 i el 1912.

Aquestes transformacions van venir acompanyades de la creació de diverses entitats. La més antiga que és té documentada és el Montepio de San Isidro Labrador. Segons els estatuts de 1889, la seva finalitat era socórrer els associats en cas de patir alguna malaltia. Potser com a evolució d’aquesta associació, el 1903 es va constituir la Sociedad de Socorros Mutuos de Obreros Agrícolas. Aquesta entitat va canviar la denominació el mateix any de la seva constitució; passà a anomenar-se La Unión Llanarense. La societat va desaparèixer durant la guerra civil.

La Cooperativa Obrera Llanarense, fundada el 1913, subministrava productes alimentaris als associats que formaven part de l’entitat. Els anys trenta van ser els més actius, la Cooperativa comptava amb una barberia, una botiga de queviures i un cafè.

L’any 1919 existien a la població, a més, el cos de sometent i dues mutualitats escolars; la de nenes rebia el nom de La Previsora. La pràctica de l’esport, i en concret del futbol, sembla que no arribà a Llanars fins a la dècada dels anys vint; el 1925 hi havia el Futbol Club Llanars. Posteriorment, la pràctica d’aquest esport anà a càrrec dels nois de la Joventut Pirinenca.

La primera referència escrita de l’existència de la Joventut data de 1924; aleshores, s’anomenava La Pirenaica. Les principals activitats que va programar eren partits de futbol i la celebració de balls. En finalitzar la guerra, l’entitat, que abans del conflicte s’anomenava Joventut Pirinenca, va organitzar balls tot i l’escassa assistència de llanarencs, que preferien arribar-se fins a Camprodon. L’associació, l’any 1942, va canviar el seu nom, atès que a la província hi havia una altra entitat amb la mateixa denominació; el Govern Civil, el 29 d’agost, va aprovar els estatuts i la nova denominació, la Juventud Llanarense. Aquesta, que es constituí el setembre del 1942, l’havien d’integrar llanarencs amb bons informes politicosocials i que fossin simpatitzants del nou règim.

Un altre aspecte a destacar d’aquest període és la formació del passeig de Maristany. L’origen d’aquest espai públic es remunta al juny de 1923, quan Francesc Carles Maristany va comprar la finca Aulí. Maristany va iniciar, el 1924, la construcció del seu habitatge i l’ordenació de part de la finca, basant-se, possiblement, en models urbanístics anglesos. L’Ajuntament acordà, el juliol de 1925, donar el nom de Concepció Maristany, filla de Francesc, a l’avinguda que s’havia obert arran de la construcció de diverses cases. La mort de Francesc C. Maristany, esdevinguda l’abril de 1929, portà el consistori llanarenc a aprovar, el setembre de 1933, el canvi de denominació del passeig; passà a dir-se avinguda de Francesc Maristany.

La zona de Maristany fou pretesa, des de 1886, per l’Ajuntament de Camprodon, que adduïa la manca de terrenys per poder créixer el municipi. Després de diversos intents, que no reeixiren, el Ministerio de la Gobernación aprovà, per decret de 16 de juny de 1965, l’agregació del passeig Maristany a Camprodon.

La incidència de la Guerra Civil al poble de Llanars fou menor que la que hagueren de suportar altres municipis. En esclatar el conflicte, el govern municipal va passar a mans del Comitè de Milícies Antifeixistes, creat el 24 de juliol de 1936. Fins a la fi de la guerra, es produïren nombrosos relleus en els càrrecs municipals, deguts principalment al fet que els regidors s’havien d’incorporar a l’exèrcit republicà. A Llanars no es va assassinar cap persona d’ideologia dretana. Una de les primeres mesures va ser apropiar-se de l’església, la rectoria, i de finques i cases situades majoritàriament al passeig de Maristany, les quals eren propietat d’estiuejants de Barcelona. L’església parroquial féu les funcions de cooperativa de queviures, i de magatzem de cereals, vi i patates. Un altre aspecte a destacar és l’acció violenta del Comitè de Sant Joan les Fonts vers el patrimoni dipositat a l’església; es van destruir la majoria de béns mobles.

L’any 1937 existien a la població diversos partits polítics d’esquerres: el Centre d’Esquerra Republicana de Catalunya, el Sindicato de Artes Oficios Varios CNT-AIT, la Unió General de Treballadors, el Sindicat d’Oficis Varis, i el Partit Socialista Unificat de Catalunya, secció de Llanars.

La proximitat amb França és un factor a tenir en compte per entendre el moviment de persones entre Llanars i l’Estat francès durant la guerra. A principì de 1937 hi havia al poble refugiats originaris de Madrid i Logronyo; el 1938 arribaren principalment d’Osca, mentre que cap al final de la guerra provenien de Barcelona i del País Basc. Cal dir que Llanars no va emetre bitllets, ni monedes. Un fet curiós va ser l’estada de Juan Negrín, cap del govern republicà, en una casa del passeig de Maristany cap al final de la guerra.

La Guerra Civil acabà per als llanarencs el 16 de febrer de 1939, quan Jesús Gómez Muñoz, oficial 3º H del Cuerpo Jurídico Militar, va constituir, de forma provisional, la primera comissió gestora del municipi. Una de les primeres decisions va ser canviar el nom d’espais públics; el carrer de la Font passà a anomenar-se calle de José Antonio, i la plaça de l’Om es digué plaza del Generalísimo Franco. A l’inici dels anys quaranta s’arranjaren les infraestructures, ponts i carreteres, que havien patit greus desperfectes amb l’aiguat de 1940.

La incidència de la religiositat en la societat és un dels trets presents en els primers anys de la postguerra. Un dels fets més rellevants va ser, possiblement, el retorn del frontal romànic de sant Esteve. A les darreries de 1940 s’iniciaren les gestions amb el bisbat de Girona que, davant la insistència dels llanarencs, va autoritzar el retorn de la peça el febrer de 1941. Altres actes o fets religiosos destacables són la celebració de la Santa Missió (1940,1963), la vinguda de la imatge de la Mare de Déu de Fàtima (octubre de 1950), l’assistència del Dr. Josep Josep Cartañà, bisbe de Girona, per subministrar el sagrament de la confirmació (1954), o l’aparició del primer exemplar de la Hoja parroquial de San Estebán de Llanás (1958); des de les seves pàgines s’adoctrinava els feligresos i s’informava de les activitats de la parròquia. El 1956 la parròquia de Llanars passà del bisbat de Girona al de Vic.

Això de banda, s’ha d’anotar que la desgràcia va voler, el juliol de 1944, que el municipi fos partícip, encara que sense cap transcendència, d’una acció militar de la Segona Guerra Mundial. Durant l’atac de les tropes aliades a la Provença francesa, un avió bimotor de l’exèrcit nord-americà va rebre els impactes de les defenses alemanyes, i no va poder encaminar-se cap a les bases militars establertes a la Gran Bretanya; l’única alternativa viable era dirigir-se vers l’Estat espanyol, atesa la condició de país neutral. L’aparell nord-americà, però, va estavellar-se el 28 de juliol de 1944 al veïnat de Feitús. Els dos pilots, William T. Barrons i Harry E. Sharp, van morir a conseqüència de les ferides i cremades sofertes. En finalitzar la guerra, les autoritats nord-americanes iniciaren els tràmits per repatriar els cossos dels aviadors enterrats a Llanars. L’estiu del 1946 es van exhumar les restes.

L’obra pública més important de l’època de la dictadura va ser l’edificació d’una escola nova. La junta local d’ensenyament va admetre, el juny de 1957, que les escoles no reunien les condicions mínimes per impartir classes. L’Ajuntament va acordar, l’octubre de 1963, demanar la construcció d’un nou centre docent a la Junta de Construcciones Escolares. Les obres finalitzaren el juliol de 1966; la inauguració i benedicció del centre, que avui s’anomena Les Moreres, va tenir lloc el 17 de juliol d’aquest any.

Fins a la dècada dels anys seixanta els habitants de Llanars vivien majoritàriament de l’agricultura i la ramaderia. El turisme també hi era present, encara que amb menys pes específic. La situació canvià quan Llanars, juntament amb altres municipis de la vall de Camprodon, insistí davant les administracions perquè s’autoritzés la instal·lació d’una estació d’esports d’hivern al paratge d’Ull de Ter. El complex de Vallter 2000 va ser i és un element clau en el desenvolupament de la zona.

A aquest fet s’ha d’afegir que per un Reial decret de març de 1978, es va constituir la Mancomunitat de la Vall de Camprodon, integrada per sis municipis; Llanars en forma part des de la seva creació. Ambdós fets i l’existència de sòl edificable han suposat, en els darrers trenta anys, un progressiu creixement del nucli urbà. La possibilitat d’estar a prop de les pistes d’esquí ha suposat la construcció de nombrosos habitatges de segona residència.

Amb aquesta empenta urbanística, el poble s’ha dotat d’un seguit d’infraestructures per oferir un òptim servei i millor qualitat de vida als llanarencs i als residents ocasionals; l’equipament més important que es construí fou la piscina municipal. L’agost de 1983 es va inaugurar l’edifici que acull l’actual seu de l’Ajuntament de Llanars.